Ho tinc clar.
Les situacions em superen, em sobrepassen, i jo em quedo aturada, quieta, callada, sense dir res. I totes aquelles paraules que brollen, es queden mudes, gelades en el seu lloc, com si l'aturador de sons i imatges s'hagués posat en funcionament sense prèmer el botó. De què parlo? De tot i de res en concret. De la sensació d'impotència que sovint cau sobre meu com una gerra d'aigua freda. De la ràbia de saber que podria dir tantes coses i que a l'hora de la veritat, no dic res...
dilluns, de març 21
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada