----------------- Gent estranya, estranya gent

La mare sempre em deia: "la gent és gent".
Tenia raó. Per més que facis, per més que vulguis, sempre t'acabes trobant amb gent, que no deixa de ser gent: pel carrer, a la botiga, a la feina, fent cua al teu costat... Gent que és estranya, com estrany és un desconegut, però com estrany és algú que no saps ben bé com explicar el què fa i el perquè ho fa, que et deixa amb una sensació de, "i ara a què ve això?!" I no vull pas dir que potser, entre aquesta gent, hi haurà qui et sorprengui gratament, tingui un detall admirable o simplement et faci un somriure quan tu el necessites. Però, és estrany tenir aquesta sort...

------------------- Mai sabré ben bé què dir o què fer.

Ho tinc clar.
Les situacions em superen, em sobrepassen, i jo em quedo aturada, quieta, callada, sense dir res. I totes aquelles paraules que brollen, es queden mudes, gelades en el seu lloc, com si l'aturador de sons i imatges s'hagués posat en funcionament sense prèmer el botó. De què parlo? De tot i de res en concret. De la sensació d'impotència que sovint cau sobre meu com una gerra d'aigua freda. De la ràbia de saber que podria dir tantes coses i que a l'hora de la veritat, no dic res...